EL CARRILET DE SANT FELIU
LES MINES D’OSOR
En 1892 es va inaugurar el tren de Sant Feliu de Guíxols a Girona, també anomenat carrilet. Era un tren de via estreta però que, malgrat els seus endèmics problemes de potència i velocitat, va provocar un abans i un després en les comunicacions cap a l’interior. Es varen acabar els problemes de transport de mercaderies i persones a l’hivern, amb camins de vegades impracticables. La costa de l’Alou deixà de ser una barrera per anar a Girona.
Si Sant Feliu havia estat sempre el port gironí, ara s’havia apropat una mica més. Les importants industries suro-taperes de Cassà de la Selva i Llagostera ho tenien més fàcil per enviar els seus productes cap al port. També la indústria ceràmica de Quart i l’àcid tartàric de Palau.
No obstant, la via fèrria no va arribar al port fins 1927, un retard considerable.
Aquesta via va ser com el cordó umbilical que uní la capital provincial i la comarca del Gironès amb el litoral. No només servia per enviar cap a la costa els productes abans esmentats sinó també per importar la pasta de fusta cap a la fàbrica de paper Torras de Sarrià de Ter i altres fàbriques.
El trenet va estar sempre molt vinculat a la indústria del suro, seguint els alts i baixos de les seves crisis cícliques. Als anys cinquanta, al caure l’exportació de productes del suro també ho va fer la activitat del tren fins la fi de la seva activitat en 1969. La sinèrgia que s’havia format entre port i tren va durar fins que un dels dos va fer fallida. Llavors, l’altre no va poder continuar i va es anar esllanguint fins morir.
ELS MINERALS. LES MINES D’OSOR
A partir dels anys seixanta, el port de Sant Feliu va perdre activitat. La davallada de la indústria del suro va arrossegar la caiguda de moviments. Els minerals, en les dècades dels seixanta i setanta, varen perlongar l’activitat portuària uns anys més. Els minerals transportats eren, per una part, l’espat fluor i blenda, procedent de les mines d’Osor, exportats cap als Estats Units i altres destins americans i d’altre part la importació de caolí d’Anglaterra destinat a càrrega blanca pel paper per a la Torras Hostench. Aquesta activitat va representar, a l’època, més del 50% de les tones mogudes. Quan al 1979 tancaren les mines d’Osor, això fou el cop definitiu pel port. Quedaren alguns moviments d’entrada de pasta de fusta i barita, a més del caolí, però de forma molt més espaiada.
La importació d’aquestes mercaderies anava a càrrec del consignatari Sr. Sibils, que s’havia incorporat al negoci marítim i va esdevenir l’únic consignatari anys després de la guerra civil, quan els altres tres consignataris, Sr. Irla, exiliat a França i els Srs. Albertí i Vidal deixaren l’activitat.
L’últim moviment registrat fou l’entrada del vaixell de bandera de Belize East Sea, en juliol de 1995, per descarregar barita[1].
El port de Sant Feliu de Guíxols, que tanta riquesa econòmica i cultural havia suposat per aquesta vila va deixar de funcionar com a port comercial en 1998, dedicant-se a partir de llavors a l’activitat de lleure i esportiva.
En la pròxima entrega parlarem de mercaderies exòtiques al port de Sant Feliu.
[1] PI, Quico. SANT FELIU DE GUÍXOLS MARINER. Club Nàutic de Sant Feliu de Guíxols 2012.