EL TREN DE SANT FELIU

UNA NAVEGACIÓ MISTERIOSA

El tren de Sant Feliu … , en mar.

Aquesta reclusió obligada que patim, ens predisposa a recordar. Acabo de llegir el relat del meu bon amic i mestre, el capità Francesc Lleal, sobre el “Triangle de les Bermudes” i les llegendes de la mar, publicat a la plana web de l’AGAM (Ruixims de mar – 07-05-20), i m’ha vingut a la memòria l’únic fet insòlit que he viscut en mar. I no va ser pas en els temps en què estava embarcat en vaixells mercants, sinó després. En aquell període de la meva vida, contemplant la mar les vuit hores diàries de guàrdia i sentint-m’hi immers sempre, m’havia trobat amb algunes coses xocants o curioses, però totes tenien una explicació lògica.

Navegar en una embarcació petita és molt diferent de fer-ho en un vaixell gros: estàs molt més en contacte amb la mar, que la tens a pocs pams de tu mateix, però també ets molt més vulnerable als seus capricis. Cal saber molt bé quins són els recursos amb què hom compta, els propis i els de l’embarcació, i quins són els límits que la mar imposa, per no ultrapassar-los.

A les acaballes de la dècada dels setanta del segle passat, una tranquil·la nit de juny, dues embarcacions de Sant Feliu de Guíxols, la d’en Josep Medinyà (un Tornado 31) i la meva (un iol cangreu de fusta, d’uns 9 m. escassos d’eslora, construït en una drassana guixolenca tres anys abans), baixàvem cap a les Illes, navegant “en conserva”. Tots dos havíem embarcat les respectives famílies, i ens disposàvem a passar una setmaneta de vacances marineres en aigües balears.

Des de l’any 1939 fins a la mitjania de la dècada dels cinquanta, en Josep i jo mateix ens havíem anat familiaritzant amb la mar costanera a la badia de Sant Pol, durant les llargues vacances estiuenques d’aquells temps, amb un bot de rems com a únic joguet per entretenir-nos. N’aprenguèrem molt, d’aquella mar, en part de manera autodidacta, a costa d’ensurts i fracassos, però també amb el mestratge de l’avi Doltra, el patriarca dels pocs pescadors de baixura que llavors hi havia en aquella platja. Així, en Josep es convertí en un excel·lent navegant aficionat i, en mar, mereixia tota la meva confiança.

Endemés, en Josep fou un dels primers socis de l’AGAM, membre d’algunes juntes rectores i col·laborador assidu de la revista Exocetus Volitans, en la qual hi va publicar set magnífics articles sobre la persona i els viatges de James Cook (números 15 a 21).

Però, anem al fet. Aquella plàcida nit d’estiu, amb la mar en completa calma i una visibilitat excel·lent, navegant a motor, allà per la una o les dues de la matinada, les nostres embarcacions es trobaven al bell mig del canal de Mallorca, a una cinquantena de milles tant de la costa peninsular com de la mallorquina. No hi havia cap llum de vaixell a la vista, circumstància poc freqüent en aquelles aigües, inclús en aquells temps. A bord, només se sentia el suau “rum-rum” del motor i el refrescant xipolleig dels bigotis que aixecava l’embarcació a l’avançar, incapaços de trencar el silenci que dominava l’entorn.

Jo, com no podia ser d’altra manera, solia mantenir la guàrdia durant tot el viatge. A l’època, aguantava molt bé una trentena d’hores sense dormir. A la velocitat que navegàvem, sabia que podia deixar la vigilància durant mitja horeta curta, per entrar a la cambra a fer-me un cafè ben carregat i llegir un xic a la llum de la petita taula de cartes. Durant aquest curt període de temps, cap vaixell que no hagués vist abans, podia acostar-se’m massa.

Havíem equipat les embarcacions amb petits radiotelèfons de banda ciutadana, dels primers que hi havia en aquells temps, de poc abast, que només permetien la comunicació entre embarcacions properes i amb els clubs nàutics, si s’hi estava a la vora. Les radiocomunicacions VHF foren posteriors.

En un d’aquells curts períodes de descans que em concedia, estava a dintre, prenent-me un bon cafè, quan sento que en Josep em crida pel radiotelèfon. Responc la trucada, i em diu:

– Quim, Quim, escolta bé que està passant el tren de Sant Feliu !

La meva resposta immediata fou la següent:

– Josep, refresca’t bé la cara i pren-te un bon cafè, que estàs somiant.

Va tornar a insistir de manera vehement, i vaig sortir a coberta a veure què oïa.

La meva sorpresa fou majúscula en sentir, com si no fos massa lluny, el soroll que feia el tren de Sant Feliu i el xiulet característic, que m’eren tan familiars.

Vaig respirar fondo i vaig fregar-me els ulls, per veure si estava ben despert. Sí, ho estava. El que estava escoltant no era pas una al·lucinació.

Durant la quinzena d’estius que passàrem a Sant Pol, el soroll i el xiulet del tren de Sant Feliu els sentíem sis vegades cada dia, quan parava i arrencava al baixador de la localitat. Endemés, tant en Josep com jo mateix hi havíem viatjat més d’un centenar de vegades, que no és poc (tardava dues hores en anar de Girona a Sant Feliu, parant en vuit estacions i tres baixadors – el trenet va fer l’últim viatge el mes d’abril de l’any 1969). I en el meu cas, a més a més d’això, a Girona vivia molt a prop de l’estació d’aquell trenet, i sentia les seves fresses i el veia altres tantes vegades diàries. Així, tant en Josep com jo, aquell soroll i aquell xiulet els teníem ben  encastats a la memòria, i difícilment els podíem confondre amb altres de semblants.

Comprovada l’existència dels sons misteriosos, vaig trucar a en Josep dient-li:

– Si, Josep, el tren està passant. El compàs ens enganya ? En comptes d’anar cap al sud, hem anat al nord, i ara estarem a prop de Llagostera ?

Al cap de pocs minuts, el soroll i el xiulet del tren anaren minvant, com si s’allunyés de nosaltres, fins que es van fer inaudibles.

D’on carall podien sortir aquells sons tan familiars i, allà on érem, tan estranys ?  D’un vaixell ?  No n’hi havia cap a les envistes, i d’haver-n’hi un que navegués amb les llums apagades, per què xiulava tan fluix i amb els mateixos ritme i cadència que ho feia la màquina del trenet esmentat ? Els xiulets, els podia haver produït un cetaci ? Possiblement, però no es veia pas res que trenqués la vítria superfície de la mar en calma. I la remor que l’acompanyava, d’on sortia ? …

De llavors ençà, m’he fet moltes preguntes con aquestes. Fins hi tot he arribat a comentar el fet amb gent de mar experta, que tampoc han sabut donar-me’n raó. Fou un fet realment insòlit ? No sabria pas què dir.

Després de sentir passar el tren de Sant Feliu, continuàrem navegant, i arribàrem al port de destinació sans i estalvis, però encuriosits. Què era el que realment havíem sentit tots dos ?

Joaquim Pla i Bartina, de l’AGAM. Maig de 2020