RUIXIMS DE MAR

El Triangle de les Bermudes

Per més que regireu, a les biblioteques i als arxius d’arreu del món especialitzats en llegendes tradicionals de la mar, mai no hi trobareu ni una sola ratlla que tracti d’aquesta qüestió. El famós Triangle de les Bermudes no és res més que un mite modern, inventat pels terrassans.

Introducció

La imaginació fèrtil de la gent sovint ha omplert la mar amb llegendes i històries fantasioses. Tots els països marítims han anat generant un seguit de narracions que servien per ser relatades ben arran del foc, quan els temporals de la tardor o de l’hivern impedien la sortida en mar.

Aquestes llegendes tenien diverses finalitats. Per una banda, anaven inculcant un seguit de normes d’actuació que, aparentment, servien per defugir animals o perills només existents a la fantasia. El resultat era, però, que, a través d’elles s’evitaven perills ben reals. Moltes vegades aquells perills no eren altra cosa que el producte d’una meteorologia canviant, o bé de les condicions especials d’una costa concreta. Per altra banda, calia omplir de temor el cor de la gent de secà, no fos cas que pobles de l’interior vinguessin a fer la competència.

Llegendes de la mar

Mariners i pescadors han conservat narracions bellíssimes en les quals la veritat i la fantasia estan tan estretament barrejades, que hom no les pot separar.

De la Mediterrània a la Xina, passant per Escandinàvia, les mateixes històries van repetint-se adaptades, això sí, a les característiques i a la manera de ser del lloc.

Vaixells fantasma, sirenes i nereides, krakens i serps de mar, tresors amagats en illes desertes i ciutats enfonsades, han ajudat a passar les estones de lleure de tripulacions analfabetes, en els temps més allunyats de la navegació a vela. Sense ni saber-ho, els pescadors noruecs contaven relats que tenien l’origen en els contes de Les mil i una nits, malgrat que l’heroi hagués canviat el nom de Simbad pel de Thor o el d’Erik.

Els ports de mar, des que el món és món, han estat uns llocs privilegiats per a l’arribada i l’assimilació de noves idees i formes de pensar. I en el cas que ens ocupa, de la propagació d’històries de tots tipus.

Illes Bermudes

Les illes Bermudes són un arxipèlag format per una munió d’illetes, illots i roques (en total tres-centes seixanta) situat en ple Atlàntic, a uns mil quilòmetres del cap Hatteras, a la costa l’Est dels Estats Units. El conjunt illenc té una superfície de poc més de seixanta quilòmetres quadrats, el seu origen és coral·lí, i està assentat sobre una base volcànica.

Foren descobertes l’any 1515 pel navegant Juan Bermúdez, i restaren deshabitades fins a les primeries del segle XVII. L’any 1609 una tempesta hi  féu naufragar una nau anglesa, i en ser recollits els supervivents en lloaren tant les seves excel·lències, que la Companyia de Virgínia hi instal·là una factoria.

Actualment és una dependència britànica, que té poc més de cinquanta mil habitants, els quals viuen del conreu de la terra, de la pesca i, des de fa uns anys, del turisme. La capital de les Bermudes és Hamilton, un lloc on es matriculen nombrosos vaixells britànics, per tal de gaudir de les exempcions d’impostos que proporciona l’illa. Aquest fet és el que s’anomena navegar amb pavelló de conveniència.

Precisament, el millor vaixell que jo he comandat, l’Ártico, de la matrícula de Barcelona, més tard va ser venut a uns armadors britànics, després de la Guerra de les Malvines, que el van matricular a les Bermudes.

El Triangle de les Bermudes

És ben curiós que, quan una persona de mar conversa amb gent diversa de temes marítims, més tard o més d’hora, sempre li acaben preguntant la seva opinió sobre el “Triangle” en qüestió.

Els aimants dels ovnis i d’altres fenòmens extraterrestres ens omplen de dades sobre el nombre de vaixells i d’avions que s’han perdut, al llarg dels anys, a l’esmentada zona. Allò que no comenten les informacions sensacionalistes, és que aquest triangle es troba a la trajectòria dels perillosos ciclons tropicals, que, un any sí i l’altre també, es produeixen a les aigües càlides de l’Atlàntic Nord.

Ciclons tropicals

Els huracans de l’Atlàntic s’acostumen a originar entre els mesos de juny i novembre, amb un màxim entre el juliol i el setembre. Generalment se´n formen una mitjana d’entre set i deu a l’any. Aquests perillosos fenomens neixen a alta mar, a l’alçada de les illes de Cap Verd, passen a les Antilles i, en recorbar cap a latituds més septentrionals, sempre creuen la zona del “famós” triangle, el qual té els vèrtexs a les Bermudes, les Bahames i Puerto Rico.

No és, doncs, gens estrany que el nombre de naus perdudes per aquelles latituds sigui anormalment alt. Cal fer notar, que aquesta zona pateix vents extremadament violents i canviants, amb ràfegues de més de dos-cents quilòmetres per hora.

Una curiositat que cal comentar és que, quan vaig començar a navegar, els ciclons eren batejats pel Servei Meteorològic Americà només amb noms femenins. A resultes de les queixes de les associacions feministes, va modificar-se l’esmentada norma i, actualment, els huracans alternen els noms masculins i els femenins. No era just que, els nombrosos estralls produïts a la mar i a les costes pels ciclons, s’associessin només amb les dones.

Un pas pel Triangle

L’any 1980, en un viatge que jo feia de retorn del Carib cap a casa com a  capità del vaixell Atlántico, de la matrícula de Barcelona, hi havia enrolat un oficial, “l’oficial X”, que estava plenament convençut de l’existència de fenòmens anormals a la zona de les Bermudes. La resta d’oficials, quan ens vam assabentar d’aquest fet, vam decidir fer-li una broma.

Cada nit, des de que el vaixell va sortir del canal de Panamà, l’oficial de radio venia a l’hora de sopar i, al davant de tots els oficials, m’informava que no podia comunicar per radiotelegrafia amb Madrid, ja que a la zona hi havia uns fenòmens magnètics que ho impedien. Això no era veritat, i les comunicacions es feien amb tota normalitat, però el que era important és que “l’oficial X” ho sentís. A la sobretaula la conversa sobre fenomens estranys, pèrdues de vaixells, ovnis, etc., eren el pa de cada dia.

Aparició de l’extraterrestre

La nit que, rumb a les Bermudes, ens trobàvem al bell mig del Triangle, vam fer la representació final.

Havent sopat, estàvem els oficials al saló petant la xerrada, quan de fora va entrar un company tot esverat cridant que, a la part de popa del vaixell, hi havia a coberta una llum molt brillant. Vam sortir tots d’una revolada a la coberta de bots i, just a sota, a babord de la coberta inferior, vam poder observar una alta figura argentada tota envoltada de foc.

Ara, així contat, pot semblar una cosa amb poc impacte, però us puc ben assegurar que a alta mar, en una nit fosca com una gola de llop, i amb un imponent silenci, l’efecte era realment impressionant.

Resulta que el tercer oficial, un actor i un bromista empedreït, s’havia fet una disfressa amb el vestit de rescat de contra incendis, que era d’amiant de color d’argent com un escafandre. El casc tenia un vidre fumat per mirar, talment com el que porten els astronautes. Per acabar de fer la torna, respirava amb l’ajut de l’equip de respiració autònoma, de tal manera que, en entrar i sortir l’aire de les ampolles a pressió, feia uns esbufecs que produïen feredat, i a cada mà hi lluïa encesa una bengala roja de fer senyals…

L’oficial a qui anava dirigida la representació s’ho va empassar de totes totes. Es va veure ben perdut i, com un esperitat, va córrer al seu cambrot, per tal d’acomiadar-se de les fotografies de la dona i de les dues filles, que tenia enganxades al capçal del llit.

Contemplant l’espectacle al meu costat, amb la boca oberta de bat a bat, hi havia un passatger xilè, ja d’una certa edat, que no parava de preguntar-me:

¿Es de verdad capitán? ¿Es de verdad?

Com que jo sabia que aquest passatger estava un xic delicat, i que feia anys que havia tingut un infart, no vaig voler complicacions, i li vaig explicar la  veritat. A partir d’aleshores ja va ser tot un altre, i era un més a la gresca. Sort que el vaig treure de dubtes!

No cal ni dir que la festa va acabar ja ben entrada la nit, celebrant la visita de l’extraterrestre amb unes bones ampolles de cava, sota d’un cel tan clar i transparent, que semblava que hom pogués agafar els estels amb la mà.

L’àngel dels mariners

Salvats d’una embarrancada

Fa uns anys, un bon amic meu capità em va comentar que, un hivern especialment cru, sortia del riu Mossa amb temps rúfol, havent embarcat un carregament complet a Rotterdam. En ser a la mar lliure, just després d’haver desembarcat el pràctic holandès, es va veure envoltat de vaixells per totes bandes, i per evitar un abordatge segur, va haver d’anar a passar pel damunt d’una plataforma de prospeccions petrolieres enfonsada.

La plataforma en qüestió només tenia cinc metres d’aigua a sobre seu, i el vaixell del meu amic en calava més d’onze. Quan ja tota la tripulació esperava la topada, i el cruixir de les planxes del fons de la nau arrencades per l’obstacle submergit, inexplicablement, no va passar res. Únicament van notar un lleuger moviment d’ascens. Espantats, van sondar els tancs i les sentines, però, miraculosament, el casc de la nau no feia aigua per enlloc. Així doncs, van continuar el viatge cap a Amèrica.

En arribar a Buenos Aires, entraren a dic a reparar, i van quedar ben sorpresos en no trobar ni una lleugera rascada a les planxes del fons. Només una petita ploma blanca, incomprensiblement neta i pura enmig de la brutor fangosa del dic, estava enganxada a la part més prominent de la quilla. La ploma anava movent-se de forma suau, gronxada pel vent, mostrant el lloc on la nau hauria d’haver quedat ferida i atrapada per la terrible ferramenta enfonsada.

Devia ser de l’àngel aquella ploma…?

 

Francesc Lleal i Galceran AGAM, maig de 2020