MEMÒRIA INTERMITENT

MEMÒRIA INTERMITENT

Fa molt i molt de temps, allà per la mitjania del segle passat, estava embarcat en vaixells correu, que cobrien les anomenades línies de sobirania, entre les províncies insulars i les colònies espanyoles. En aquella època, les tripulacions dels vaixells espanyols que embarcaven passatge en viatges de certa duració, incloïen capellà i patge. A bord, la funció del capellà era dir la missa al matí, no sempre diàriament, i de vegades, el rosari al vespre. En vaixells com aquells, la missa se celebrava en un petit altar que solia haver-hi al “hall” de la coberta principal, normalment escamotejat darrere d’unes mampares decoratives. La tasca del patge consistia a fer d’escolà, però sobretot en ser l’humil servidor de l’eclesiàstic, tot i que la legislació laboral llavors vigent el considerés aprenent de mariner. Aquell, el patge, solia ésser un vailet molt jove i se’l tenia pel tripulant de menor categoria professional.

De la presència i circumstancia dels patges a bord dels paquebots espanyols en deu venir l’expressió castellana “de capitàn a paje”, emprada en l’argot mariner per referir-se a la tripulació completa, sense excloure’n ningú.

El capellà d’un d’aquells vaixells – els noms d’un i altre no venen pas al cas – era un extremeny de mitjana edat, que jo m’atreveixo a definir com l’arquetip de conqueridor celtibèric renaixentista: desimbolt però circumspecte, molt culte, educat, dandi – sempre vestia un uniforme impecable, mai sotana, tot i l’època – i un xic esnob. En mar, com que les seves obligacions no li ocupaven gaire més d’una hora llarga al dia, se’n passava moltes pintant, que ho feia prou bé.

El mossèn en qüestió, quan s’emprenyava de veritat amb algú, cas no massa freqüent, per la seva exquisida educació, només ho palesava dient: “a éste, hay que cantarle la saeta”, i prou. Sempre ho feia amb tota continença, sense ni alçar el to de veu. Havent-li sentit la frase més d’una vegada, em picava la curiositat. Què voldria dir, amb allò ? Quina seria la lletra de la “saeta” ? em preguntava una i altra vegada. Com que, tot i ser molt diferents, ell i jo ens aveníem bastant, un dia, impel·lit per la meva tafaneria, em vaig armar de valor, vaig anar al seu camarot i, després de parlar una estona d’un quadre que estava pintant, li vaig demanar que satisfés el meu desig insà de conèixer la lletra de la famosa “saeta”, que suposava estigmatitzadora. Prou que es feu pregar, però al final ho vaig aconseguir. Això sí, fent-me jurar i perjurar que mai no diria ho a ningú, que la sabia, promesa que he complert fidelment, fins fa uns anys. La “saeta” deia així:

                                      “Lo coronaron de espinas.

                                       Por poco lo dejan tuerto.

                                            ¡ Los hijos de la gran puta !

                             ¿ No hay “pa” cagarse en sus muertos ?

Amb el temps, l’esmentat mossèn i la seva “saeta” s’anaren esfumant del meu anecdotari. Aquella lletra tan expressiva em va tornar a la memòria a les acaballes de l’any 2002, en ocasió de la catàstrofe ecològica que va provocar a les costes gallegues el naufragi del petrolier Prestige, tan mal gestionat, i l’any següent vaig publicar un comentari pertinent, que m’ha servit de base per a aquest, en el número 16 de la revista Exocetus Volitans ( Memòria oportuna).

Com que el temps dissipa els records, perquè hom sol tenir coses més importants i actuals que recordar, altra vegada em vaig oblidar de la punyent “saeta” i del mossèn que la cantava. Però, avui, confinat i emprenyat, m’ha tornat a venir al cap la “tonadilla”, i la dedico, un xic modificada, al miasma que ha produït la pandèmia mundial i a tots els que, havent pogut preveure-la a temps i pal·liar-ne els efectes catastròfics, no han pas encertat a fer-ho. La meva lletra d’avui en dia és així:

    Nos coronais de espinas,

y nos dejais bien tuertos.

¡ Hijos de la gran puta !

  Nos cagamos en vuestros muertos.

Estic ben segur que el mossèn esmentat abans, tot i la seva circumspecció, també m’acompanyaria a entonar-la. I vosaltres … ?

Joaquim Pla i Bartina, de l’AGAM